Pràctica 7 del Grup petit 4 de fonaments de psicologia

Pràctiques de fonaments de psicologia GP 4: Actituds Rogerianes.

Introducció:

Carl Ransom Rogers va néixer en el 1902 a Califòrnia i va morir en el 1987 a San Diego. Aquest personatge va ser, juntament amb Maslow, el fundador de la psicologia humanista. En 1942 va escriure el llibre Counseling and Psychotherapy on funda les bases de la seva teràpia centrada en el client, dos anys després a la seva ciutat natal funda un centre per practicar la psicologia segons el seu nou mètode i així seguir investigant; fruit d'aquesta investigació escriurà el que és probablement un dels llibres més importants de la psicologia humanista: Client-centered-Therapy.

Aquesta teràpia centrada en el client pretén canviar el matis de la teràpia psicològica on el “pacient” passa a ser “client” ja que el client es manté amb responsabilitat i llibertat sobre el proces terapèutic sent un agent actiu en contraposició al pacient que és un agent passiu en el proces terapèutic. Amb aquesta nova forma d'orientar la teràpia, el client passa a ser el centre i no el terapeuta, ja que el client és el que millor sap que li passa i com actuar per recuperar-se.

La funció llavors del terapeuta és la de crear les condicions optimes per que el pacient pugui portar a bon port la teràpia, aquestes condicions optimes s'aconsegueixen mitjançant tres característiques molt importants en aquest tipus de teràpia centrada en el client:

a)L'acceptació i consideració incondicionalment positiva:

S'accepta sense ninguna condició al client, apropar-nos a ella sense prejudicis.

b)Empatia centrada en la persona:

La capacitat del terapeuta de posar-se a la pell del pacient i comprendre completament les seves vivències, això ajuda al desenvolupament personal i a l'acompanyament terapèutic.

c)Autenticitat, congruència i coherència:

La autenticitat permet al terapeuta mantindre un diàleg sincer, la congruència serveix per mostrar-nos tal com som per tenir una millor relació i la coherència per treballar cap a una mateixa direcció.

Reflexió:

El primer fet que més em va sorprendre del documental va ser les paraules del professor als seus alumnes, “estem a l'escola per ser feliços” o “sol tenim una vida i és per ser feliços”, amb aquest missatge que sembla tan obvi i clar, el professor Toshiro Kanamori començava el curs acadèmic. Però aquest missatge que sembla tan senzill i tan natural, és molt difícil que ho sentim d'un professor Espanyol o de qualsevol país europeu a començament de curs; et diran que el que curs que comença és més difícil que l'anterior, que requereix un esforça major i que has de treure bones notes per poder entrar a la universitat o per qualsevol altre cosa etc... Per això aquestes paraules no són uns bons propòsits ni res semblant, són la definició del diferent model educatiu del professor nipó.

¿En que es basa aquest diferent model? Doncs simplement en crear vincles entre els alumnes i el professor mateix, ensenyar-los a créixer ajudant-se els uns als altres, compartint els seus sentiments per poder rebre ajuda des de fora, ensenyar-los bàsicament que la vida és única i s'ha de gaudir amb els altres al màxim “ser feliç”

Per aconseguir-ho el mestre crea aquesta “atmosfera propicia” com en la teràpia humanista, ho fa a més, amb instruments i passos molt senzills. La eina essencial en les classes del Toshiro Kanamori és el quadern de cartes, aquest quadern serveix per que els alumnes escriguin pensaments i emocions seus per compartir-los amb la resta de companys de la classe. Els alumnes poden escriure del tema que vulguin, no se'ls hi diu cap opció en concret, els nens escriuen sobre experiències o sentiments; els comparteixen amb la classe i reben les opinions dels seus companys en una especie de debat, o més aviat, taula rodona, on els companys exposen també les seves visions d'experiències similars. Tot això els ajuda a entendre als nens que no són els únics que sofreixen un tipus de coses, els ensenya a veure que no estan sols; i el que és més important, a compartir els seus sentiments per tal de que els puguin ajudar. Com per exemple quan un noi parla de la recent mort de la seva avia, els altres companys expliquen experiències similars; i fins i tot, una noia s'anima a parlar de la mort del seu pare, fet del que mai havia parlat encara. Aquest quadern de cartes en resum ajuda a compartir sentiments; a crear vincles i reforçar-los; i a ensenyar-los a demanar ajuda quan calgui.

Però no es limita a aquests quaderns per arribar al objectiu de “ser feliços”, intenta crear en els seus alumnes un fort sentiment d'empatia, ell mateix mostra una actitud molt oberta envers els seus alumnes que potser pot arribar a ser xocant i tot; té una actitud física molt propera: abraça els alumnes quan creu convenient, juga amb ells com si fos un mes dels alumnes. Aquesta empatia també la intenta ensenyar quan hi ha problemes greus entre els companys a classe, quan s'explica que uns nois es burlen d'un dels companys el mestre no es dedica a castigar i ja esta; fa reflexionar als companys, fent que pensin en la seva actuació, si els agradaria ser ells mateixos el objectiu de les burles, si això és el correcte. En un principi els alumnes són reticents a acceptar la seva culpa, però després de la reflexió accepten els seus errors, es situen en la pell de l'altre i senten la culpa del que han fet, la empatia (com en la teràpia de Carl Rogers) juga un paper principal per entendre els altres i establir unes relacions i una atmosfera optima.

Toshiro també vol que els seus alumnes aprenguin el significat de la paraula “vincles”, perquè sense vincles forts i sans no es pot arribar al objectiu de gaudir i ser feliç en la vida. Utilitzant treball molt diferent al acadèmic com és construir una barca, un projecte que il·lusiona als nens i els reforça com a grup per treballar en equip, fa que els nens aprenguin el valor del esforç i la cooperació mútua. No tot és de color de rossa, com en altres escoles, també hi ha alumnes que es distreuen i parlen més del compte. A un d'aquests nens que molesta a classe, Toshiro pren la decisió de que després de tot el treball fet per construir la barca, que aquest nen no la pugui gaudir amb els seus companys. Aquí personalment crec que el professor ho fa per posar a prova els vincles dels seus alumnes. Un cop diu als nens que el seu company no participara en el joc amb la barca, els companys demostren la fortalesa dels seus vincles fomentats des de el principi de curs per el professor. En un gest de solidaritat innat, els companys fan saber al professor que la seva decisió és injusta, encara que el seu companys ha parlat més del compte no és motiu suficient per privar-li de gaudir del seu treball, i si uanyes ell no participa en el joc, ells tampoc. Després de veure el professor aquest fet commovedor, entén que els seus alumnes han après tot el que ell els hi volia ensenyar sobre els vincles, llavors deixa al noi participar en el joc amb els seus companys. Els nens demostren tot els valors apresos.

Això fa pensar en les noticies, aquí els casos d'assetjament escolar es multipliquen cada any, allí els alumnes d'en Toshiro aprenen a valorar la amistat i a les altres persones mitjançant l'empatia. Alguna cosa no funciona, les generacions més joves sembla que aprenguin únicament l'ambició del nostre món: la necessitat de competir sempre, de mirar per els propis interessos individuals, la visió de que sol es pot ser feliç si ets el millor en alguna cosa i guanyes molts diners. I els nois que no poden aguantar aquest alt nivell de competitivitat, estan destinats al fracàs. Potser seria hora de que es comences a plantejar la necessitat de donar importància als nivells de desenvolupament social i personal tant com l'acadèmic en les escoles, com diu el professor Toshiro “sol tenim una vida per ser feliços”