Pràctica 9 del Grup petit 4 de fonaments de psicologia

Pràctiques de fonaments de psicologia GP 4: Diagrama sistèmic

Introducció:

Continuant amb la psicologia sistèmica hem de parla obligatòriament de Salvador Minuchin, ell i el psicòleg Haley van postular en la seva teràpia familiar, que els sistemes familiars s'organitzaven com aliances o coalicions. Les aliances suposaven el major apropament afectiu entre dos membres de la família en relació a altres, i la coalició suposava una variació de l'anterior amb el matis rellevant que es feien per anar en contra d'una tercera persona. Les coalicions solen estar formades per membres de dues generacions (progenitor-fill, en contra de l'altre progenitor). El resultat d'aquestes coalicions és la disfunció familiar i l'impediment del desenvolupament del mateix sistema. Les intervencions terapèutiques es basen en desafiar els rols dels pacients i tornar-los a redefinir, i l'assignació de treballs amb el fi de desequilibrar la disfunció del sistema que actua erròniament.

http://www.youtube.com/watch?v=yorKLGegpS0&feature=player_embedded

Foster i Gurman (1988) consideren quatre els aspectes centrals del funcionament familiar: la estructura, la regulació, la informació o la capacitat d'adaptació.

L'estructura es refereix al grau de claredat en els límits de la família; qui pot accedir a discutir alguns temes i prendre decisions; la jerarquia i les tasques de les que s'encarrega cadascú; i la diferenciació dels rols e identitats separades dels membres mantenint alhora una unió familiar. Hi ha tres tipus de frontera dintre del sistema: la rígida on no n'hi ha traspas d'opinions, la flexible on hi ha traspas d'opinions però el poder de decisió el manté a qui li pertoca; i la frontera laxa on els límits de decisió no existeixen i per exemple un conflicte de germans el soluciona el pare.

La regulación fa referencia a la secuencia típica en la relació familiar, que acostumbra a ser habitual. Conforma una pauta de causes una pauta de causes-afectes circular i serveix per mantindre un equilibri dintre de la familia.

La informació és la manera de comunicar-se dels membres de la família. La capacitat d'adaptació fa referencia a la capacitat de la família per resoldre crisis o reptes a la seva estabilitat al llarg del cercle vital.

Per a la teràpia familiar hi ha dos tipus d'eines molt importants que són el genograma i el diagrama sistèmic. Ens ajuden a comprendre l'estructura del sistema familiar i amb el diagrama, també les relacions entre els diferents membres, s'acostumen a fer la primera sessió de la teràpia familiar per indicar al terapeuta com és la família, i donat el cas, si algun altre terapeuta hagués de tractar a la família amb aquestes eines podria veure ràpidament com és l'estructura de la família.

Pràctica:

La pràctica ha consistit en fer el genograma i el diagrama sistèmic d'una família inventada, per tal de poder veure la diferencia entre els dos i també la utilitat que tenen per el terapeuta una eina com aquesta. He fet la pràctica amb la Laia Vidal.

La situació és la d'una parella de 40 i 45 anys que ha patit un avort recentment i per això han adoptat, els pares de la noia tenen 66 i 62 anys, tenen una relació normal i agradable. Els pare del marit a mort recentment i la mare té 68 anys. Venen a la nostra consulta perquè des de que a mort el marit de la sogre aquesta passa molt temps amb la parella però sempre que hi és sembla que el fill i la mare ataquin a la dona.

Genograma:

Diagrama sistèmic:

Conclusions:

La teràpia sistèmica encara que no necessiti de tots els membres per canviar la dinàmica del sistema, si que necessita saber com esta estructurat aquest mateix, quants membre n'hi ha i com són les seves relacions entre ells. Les eines perfectes per desenvolupar aquest treball són el genograma on d'una forma molt breu es pot saber qui conforma el sistema i com esta estructurat aquest, amb petites anotacions, el diagrama pot ser que sigui una mica més complicat a la hora de ser interpretat però conté una informació més complerta i exhaustiva sobre les relacions dels membres del sistema mantenen entre ells. La facilitat al ser elaborat ajuda al terapeuta a tenir un “mapa” del sistema que esta tractant, és molt útil per tractar grups de persones grans amb relacions caòtiques ja que ajuda a simplificar en una gran mesura aquestes relacions entre les persones, les seves fronteres i rols. No solament és útil per tractar sistemes familiars, també es pot utilitzar per tractar tot tipus de sistemes de relacions de diferents tipus amb el diagrama com pot ser relacions en llocs laboral o relacions entre grups d'amics, és una eina versàtil per tractar tot tipus de grups.

Potser la única pega es que no aprofundeixen en els individus en si mateixos, però no esta pensat tampoc per això sinó per representar sistemes, així que tampoc és un handicap real per l'ús. En resum és una eina senzilla que pot servir per tindre una gran informació, i si fos necessari, compartir-la amb algun altre especialista i que la entengui ràpidament.

Pràctica 8 del Grup petit 4 de fonaments de psicologia

Pràctiques de fonaments de psicologia GP 4: Causalitat circular

Introducció:

Acabada la segona guerra mundial, en la dècada de 1950, la psicologia assisteix al naixement d'un nou enfocament en les relacions humanes. Es tracta de la psicologia sistèmica, una corrent que analitza les interaccions en el seu context, que centra la seva mirada en el sistema i les posicions que els individus ocupen en aquest, els individus no existeix individualment, sinó que integrats en un sistema amb altres individus. Els psicòlegs llavors comences a pensar en la família com un sistema; una ret de vincles que tendeix a la recerca d'un equilibri. Els comportaments de les persones dintre d'un sistema (pot ser una família, un grup d'amics, un grup de treball etc...) poden equilibrar o desequilibrar aquest sistema, es a dir, tots els individus es veuen afectats per les accions d'altres individus.

Llavors segons aquest nou punt de vista del a psicologia, quan una persona té un problema o una forma d'actuar incorrecta, és el sistema que l'envolta el que té el problema i funciona de manera equivocada. En aquesta concepció sistèmica, a diferencia de la física, la causalitat de les coses es circular, és a dir, un fet en la relació dels individus és alhora causa d'un altre fet però també conseqüència.

Gregory Bateson va ser un dels precursors del enfocament sistèmic, aquest científic anglo-estadounidenc va proposar dos tipus de relacions dintre d'aquest enfocament de sistemes:

Relacions simètriques: els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant (en escalada o descalada).
Poden ser constructives o destructives.

Relacions complementàries: els diversos elements del sistema interactuen de forma diferent (rols diferents).
Poden ser constructives o destructives.

En aquesta pràctica el que hem de fer es crear una relació de causalitat circular per els quatre tipus de relacions que podem trobar en un sistema.

Pràctica:

Relació simètrica constructiva:

En un grup d'amics un d'ells comença a anar al gimnàs -> Com a conseqüència cada vegada esta més enforma -> Els amics senten enveja sana -> Un altre amic comença a anar al gimnàs...

Relació simètrica destructiva:

En una parella el noi sempre esta coquetejant amb les seves amigues -> això provoca la gelosia de la noia -> la noia actua d'una forma molt controladora -> discuteix la parella -> el noi s'enfada -> el noi coqueteja amb les seves amigues...

Relació complementària constructiva:

Un entrenador de boxe s'implica més allà en el deure de les seves classes, portant als alumnes a veure combats professionals per aprendre més -> els alumnes tenen en molta estima al professor -> els alumnes van més motivats a classe i entrenen millor -> un dels alumnes guanya un campionat important-> l'entrenador es sent orgullós dels alumnes -> l'entrenador s'implica més allà del seu deure de donar classes...

Relació complementària destructiva:

Un pare tracta millor a un dels dos fills -> el fill menys valorat es sent malament -> no es troba valorat per tant no es motiva -> estudia poc -> treu pitjors notes -> el pare tracta millor al altre fill...

Conclusions:

La psicologia sistèmica proporciona un nou punt de vista interessant, el psicòleg passa a atendre a tot un conjunt de persones “el sistema” que actua de manera poc correcte, els aten ja sigui de forma directa o indirecta (no fa falta que hi siguin tots) per tal de poder canviar el funcionament del sistema, així el psicòleg passa a ser part del context d'aquest sistema.

La forma d'analitzar els problemes de forma global ajuda a atendre problemes de relació, que potser no són ben bé problemes patològics o símptomes d'una malaltia, però si que són una forma incorrecta de relacionar-se entre els individus d'un sistema. La avantatge d'aquest enfocament és que també es pot utilitzar fora de l'àmbit familiar, per grups d'amics, dintre de la relacions d'escola, en zones laborals per millorar les relacions entre companys i millorar la productivitat o també en equips esportius. Aquesta versatilitat per tractar sistemes de persones grans es una avantatja per poder-ho aplicar en àmbits com llocs de treball ja que no fa falta que siguin tots els individus, i pot ajudar a millorar les relacions.

Referent a la causalitat circular ho trobo més acceptat que la causalitat lineal, té més sentit, però també és cert que crec que s'ha de tindre en compte que són molts els aspectes que poden incidir en les relacions d'un sistema i aquesta es més complicada que en els exemples que hem fet de la pràctica, i és més complexe establir les relacions entre els fets dintre d'un sistema i descobrir totes les relacions potser quelcom més que impossible.

Per últim cal dir que s'ha de tindre en compte els diferents rols dintre d'aquests sistemes, no serà la mateixa forma d'actuar entre dos germans que entre un pare i un fill, i les conseqüències de algunes relacions no seran les mateixes, per exemple no serà el mateix una relació negativa entre dos germans que una relació negativa entre pare i fill on un dels dos té cert nivell de poder sobre l'altre, els perjudicis que pot tindre per una persona una mala relació amb un cap de la feina tampoc serà del mateix tipus que els perjudicis per una mala relació amb un pare. També clar tenir en compte que el mal funcionament d'un sistema d'una persona com pot ser un mal sistema familiar pot perjudicar al individu en altres sistemes com en el seu grup d'amics o en la seva relació de parella.

Pràctica 7 del Grup petit 4 de fonaments de psicologia

Pràctiques de fonaments de psicologia GP 4: Actituds Rogerianes.

Introducció:

Carl Ransom Rogers va néixer en el 1902 a Califòrnia i va morir en el 1987 a San Diego. Aquest personatge va ser, juntament amb Maslow, el fundador de la psicologia humanista. En 1942 va escriure el llibre Counseling and Psychotherapy on funda les bases de la seva teràpia centrada en el client, dos anys després a la seva ciutat natal funda un centre per practicar la psicologia segons el seu nou mètode i així seguir investigant; fruit d'aquesta investigació escriurà el que és probablement un dels llibres més importants de la psicologia humanista: Client-centered-Therapy.

Aquesta teràpia centrada en el client pretén canviar el matis de la teràpia psicològica on el “pacient” passa a ser “client” ja que el client es manté amb responsabilitat i llibertat sobre el proces terapèutic sent un agent actiu en contraposició al pacient que és un agent passiu en el proces terapèutic. Amb aquesta nova forma d'orientar la teràpia, el client passa a ser el centre i no el terapeuta, ja que el client és el que millor sap que li passa i com actuar per recuperar-se.

La funció llavors del terapeuta és la de crear les condicions optimes per que el pacient pugui portar a bon port la teràpia, aquestes condicions optimes s'aconsegueixen mitjançant tres característiques molt importants en aquest tipus de teràpia centrada en el client:

a)L'acceptació i consideració incondicionalment positiva:

S'accepta sense ninguna condició al client, apropar-nos a ella sense prejudicis.

b)Empatia centrada en la persona:

La capacitat del terapeuta de posar-se a la pell del pacient i comprendre completament les seves vivències, això ajuda al desenvolupament personal i a l'acompanyament terapèutic.

c)Autenticitat, congruència i coherència:

La autenticitat permet al terapeuta mantindre un diàleg sincer, la congruència serveix per mostrar-nos tal com som per tenir una millor relació i la coherència per treballar cap a una mateixa direcció.

Reflexió:

El primer fet que més em va sorprendre del documental va ser les paraules del professor als seus alumnes, “estem a l'escola per ser feliços” o “sol tenim una vida i és per ser feliços”, amb aquest missatge que sembla tan obvi i clar, el professor Toshiro Kanamori començava el curs acadèmic. Però aquest missatge que sembla tan senzill i tan natural, és molt difícil que ho sentim d'un professor Espanyol o de qualsevol país europeu a començament de curs; et diran que el que curs que comença és més difícil que l'anterior, que requereix un esforça major i que has de treure bones notes per poder entrar a la universitat o per qualsevol altre cosa etc... Per això aquestes paraules no són uns bons propòsits ni res semblant, són la definició del diferent model educatiu del professor nipó.

¿En que es basa aquest diferent model? Doncs simplement en crear vincles entre els alumnes i el professor mateix, ensenyar-los a créixer ajudant-se els uns als altres, compartint els seus sentiments per poder rebre ajuda des de fora, ensenyar-los bàsicament que la vida és única i s'ha de gaudir amb els altres al màxim “ser feliç”

Per aconseguir-ho el mestre crea aquesta “atmosfera propicia” com en la teràpia humanista, ho fa a més, amb instruments i passos molt senzills. La eina essencial en les classes del Toshiro Kanamori és el quadern de cartes, aquest quadern serveix per que els alumnes escriguin pensaments i emocions seus per compartir-los amb la resta de companys de la classe. Els alumnes poden escriure del tema que vulguin, no se'ls hi diu cap opció en concret, els nens escriuen sobre experiències o sentiments; els comparteixen amb la classe i reben les opinions dels seus companys en una especie de debat, o més aviat, taula rodona, on els companys exposen també les seves visions d'experiències similars. Tot això els ajuda a entendre als nens que no són els únics que sofreixen un tipus de coses, els ensenya a veure que no estan sols; i el que és més important, a compartir els seus sentiments per tal de que els puguin ajudar. Com per exemple quan un noi parla de la recent mort de la seva avia, els altres companys expliquen experiències similars; i fins i tot, una noia s'anima a parlar de la mort del seu pare, fet del que mai havia parlat encara. Aquest quadern de cartes en resum ajuda a compartir sentiments; a crear vincles i reforçar-los; i a ensenyar-los a demanar ajuda quan calgui.

Però no es limita a aquests quaderns per arribar al objectiu de “ser feliços”, intenta crear en els seus alumnes un fort sentiment d'empatia, ell mateix mostra una actitud molt oberta envers els seus alumnes que potser pot arribar a ser xocant i tot; té una actitud física molt propera: abraça els alumnes quan creu convenient, juga amb ells com si fos un mes dels alumnes. Aquesta empatia també la intenta ensenyar quan hi ha problemes greus entre els companys a classe, quan s'explica que uns nois es burlen d'un dels companys el mestre no es dedica a castigar i ja esta; fa reflexionar als companys, fent que pensin en la seva actuació, si els agradaria ser ells mateixos el objectiu de les burles, si això és el correcte. En un principi els alumnes són reticents a acceptar la seva culpa, però després de la reflexió accepten els seus errors, es situen en la pell de l'altre i senten la culpa del que han fet, la empatia (com en la teràpia de Carl Rogers) juga un paper principal per entendre els altres i establir unes relacions i una atmosfera optima.

Toshiro també vol que els seus alumnes aprenguin el significat de la paraula “vincles”, perquè sense vincles forts i sans no es pot arribar al objectiu de gaudir i ser feliç en la vida. Utilitzant treball molt diferent al acadèmic com és construir una barca, un projecte que il·lusiona als nens i els reforça com a grup per treballar en equip, fa que els nens aprenguin el valor del esforç i la cooperació mútua. No tot és de color de rossa, com en altres escoles, també hi ha alumnes que es distreuen i parlen més del compte. A un d'aquests nens que molesta a classe, Toshiro pren la decisió de que després de tot el treball fet per construir la barca, que aquest nen no la pugui gaudir amb els seus companys. Aquí personalment crec que el professor ho fa per posar a prova els vincles dels seus alumnes. Un cop diu als nens que el seu company no participara en el joc amb la barca, els companys demostren la fortalesa dels seus vincles fomentats des de el principi de curs per el professor. En un gest de solidaritat innat, els companys fan saber al professor que la seva decisió és injusta, encara que el seu companys ha parlat més del compte no és motiu suficient per privar-li de gaudir del seu treball, i si uanyes ell no participa en el joc, ells tampoc. Després de veure el professor aquest fet commovedor, entén que els seus alumnes han après tot el que ell els hi volia ensenyar sobre els vincles, llavors deixa al noi participar en el joc amb els seus companys. Els nens demostren tot els valors apresos.

Això fa pensar en les noticies, aquí els casos d'assetjament escolar es multipliquen cada any, allí els alumnes d'en Toshiro aprenen a valorar la amistat i a les altres persones mitjançant l'empatia. Alguna cosa no funciona, les generacions més joves sembla que aprenguin únicament l'ambició del nostre món: la necessitat de competir sempre, de mirar per els propis interessos individuals, la visió de que sol es pot ser feliç si ets el millor en alguna cosa i guanyes molts diners. I els nois que no poden aguantar aquest alt nivell de competitivitat, estan destinats al fracàs. Potser seria hora de que es comences a plantejar la necessitat de donar importància als nivells de desenvolupament social i personal tant com l'acadèmic en les escoles, com diu el professor Toshiro “sol tenim una vida per ser feliços”

Pràctica 5 de grup petit 4 F. Psicologia: La hipnosis

Pràctiques de fonaments de psicologia GP 4: La hipnosis.

Després de veure la pel·lícula de Freud el que més m'ha sobtat és la utilització de la hipnosis, i com que encara no sabia ben bé en que consisteix aquesta tècnica que esta envoltada de molta mitologia, m'he decidit per aprofundir en aquest aspecte. Sempre que he sentit parlar d'aquesta tècnica ha estat com alguna cosa paranormal i poc clara, així aprofundint potser puc entendre millor les seves característiques i utilitats, si es que les té.

La hipnosis és un estat mental i físic on canviem la forma de funcionar de la nostra consciencia. Normalment estem més o menys atents a alguna cosa però també captant el que succeeix al nostre voltant, si aconseguim reduir la concentració del que succeeix al nostre voltant i aconseguim augmentar la concentració en els nostres pensaments entrem en un estat d'hipnosis, aquest tipus d'estat mental ha sigut utilitzat per sacerdots orientals de moltes maneres des de fa molts anys, incloent els egipcis, però la hipnosis tal com la coneixem avui en dia va ser creada per Franz Anton Mesmer.

Mesmer d'origen Alemany però establert a França creia que existia un fluid magnètic en el aire que era absorbit per el cos humà i circulava per aquest, ell creia que les malalties eren causades per un bloqueig en la circulació d'aquest fluid, així que intentava desbloquejar aquestos circuits amb imants o amb una teràpia de grup on suggestionava els pacients. Ni el propi Mesmer tenia gaire clar la finalitat dels seus experiments i les seves teràpies, però com la suggestió funcionava va seguir explotant la seva imatge i atraient clients, ja que es va convertir en l'home de moda de Paris. La opinió pública es va dividir amb la teràpia, així que el rei va crear un consell per tal d'investigar l'existència d'aquest fluid magnètic, el consell era format entre d'altres per Benjamin Franklin, el químic Lavoisier, el conegut metge Joseph Ignace Guillotin i l'astronom Jean Sylvain Bailly. El consell va arribar a la conclusió de que el fluid magnètic no existia i les curacions de Mesmer eren fetes per la seva suggestió als pacients, la hipnosis, i no per cap altra causa. Mesmer va agafar els diners que havia guanyat i va marxar a Alemanya.

Més endavant un metge francès Liebeault, metge rural va crear la tesis de que la hipnosis s'aconseguia mitjançant la suggestió verbal, va ser el precursor de la teràpia suggstiva. Va intentar propagar aquesta tècnica com un mètode molt útil per tal de poder tractar moltes malalties.

Bernheim un reputat metge de Nancy es va interessar per els èxits de Liebeault, en un principi escèptic, es va convertir en un entusiasta de la hipnosis. Junts van investigar sobre la hipnosis i la suggestió, allunyats de la teatralitat amb la que l'havia practicat Mesmer, en 1886 van publicar el seu llibre “De la suggestió” on s'explicava que la hipnosis era una funció del comportament normal i que s'aconseguia mitjançant la suggestió verbal, així van fer emergir la part científica de la hipnosis.

El neuròleg francès Charcot va descobrir la hipnosis i la va començar a aplicar a pacients amb histèria, va ser amb ell amb qui Freud va aprendre a utilitzar-la. Charcot creia que la hipnosis solament era un estat dels pacients amb histèria i no un estat mental normal. Charcot finalment va deixar d'utilitzar la hipnosis perquè la creia perjudicial per la salut del pacient.

En el segle passat diversos esdeveniment van propiciar el desenvolupament de la hipnosis, en la segona guerra mundial es va intentar utilitzar per curar fòbies, poc després a Estats Units es va començar a utilitzar en àmbits com la odontologia. En 1958 la America Medical Association reconeix el valor terapèutic de la hipnosis i la recomana ensenyar a les universitats, en 1962 la universitat de Harvard publica una escala per mesurar la susceptibilitat de la hipnosis.

En la actualitat la hipnosis és utilitzada com un mètode per ajudar a millorar el resultat d'altres teràpies, sobretot en el camp de les adiccions.

Conclusions:

Per el que he pogut veure sobre la hipnosis sembla que sempre ha sigut una especie de tractament sobrenatural o de entreteniment fins que els metges francesos van intentar explicar-la i racionalitzar-la, encara així, la utilització de la hipnosis com un entreteniment o de forma supersticiosa ha seguit existint. Sembla que l'ajuda de la hipnosis és beneficiosa per ajudar a tractaments d'addiccions i altres malalties de caire psicològic, el que m'agradaria saber és quina vessant de la psicologia que hem estudiat inclou la hipnosis com una tècnica o teràpia, també m'agradaria saber quina es la postura oficial del “gremi” de psicòlegs en la seva utilització.

La possibilitat de suggestionar per part de la hipnosis si és utilitzada per persones inexpertes o intencionalment negativa, podria crear algun tipus de trastorns?

Pràctica 4 de grup petit 4 F. Psicologia: Mecanismes de defensa

Pràctiques de fonaments de psicologia GP 4: Mecanismes de defensa

Introducció:

Després d'haver vist els conductistes i els cognitivistes passem a veure el psicoanàlisis. El psicoanàlisis va ser fundat per Sigmund Freud. El segon model de la ment de Freud la dividia en tres parts; l'id que és la part innata i més egoista del individu i es guia per el principi del plaer, roman a l'inconscient; l'ego que actua per el principi de realitat; i el superego que seria la veu de la consciencia. En aquesta pràctica tractarem sobre els sistemes de defensa d'aquesta ment per els psicoanalistes, una llista de nou sistemes de defensa proposats per la pròpia filla de Freud, que són diferents mecanismes que serveixen per tal poder manejar l'ansietat prevenir la seva aparició i mantindre l'equilibri psíquic. Aquesta és la llista proposada per Anna Freud:

Repressió: Freud el considerava el més important. Manté aïllat els impulsos de l'id, encara que pot allunyar els sentiments de dolor o ansietat, requereix una gran quantitat d'energia per poder mantenir aquests impulsos en el subconscient.

Negació: És un mecanisme simple que consisteix en negar que una amenaça o un edeveniment aversiu té lloc. Igual que la repressió, la negació manté fora de la consciencia un sentiment o un fet que la persona no pot afrontar.

Projecció: La persona atribueix als altres els seus propis impulsos per ocultar-se'ls a ell mateix. Així descarrega en part els seus impulsos en altres i també se'ls oculta ell mateix.

Racionalització: La persona redueix la seva ansietat trobant una explicació racional o una excusa a una realitat inacceptable.

Intel·lectualització: Consisteix a prendre distancia dels sentiments i els impulsos i intentar analitzar-los fredament.

Formació reactiva: Consisteix en fer l'oposat del impuls nostre per tal d'amagar-lo a l'exterior.

Regressió: Davant de dificultats la persona regressa a un estat mental infantil.

Desplaçament: Es canvia l'objectiu d'un impuls cap a un altre ja que així es redueix l'ansietat.

Sublimació: És el comportament que transforma un impuls perillós en un comportament socialment acceptable.

En la pràctica, segons els pecats capitals, hem de trobar una situació on s'aplica el mecanisme de defensa als pecats i una altre en la que no. Cal dir que com el dia que es va fer la classe estava malalt, la pràctica la he realitzat sol.

Pràctica:

Ira:

-Et sents molt enrabiat amb la novia però descarregues aquest sentiment fent peses al gimnàs.

-Enrabiat amb la novia ho pagues directament amb ella discutint sempre.

Luxúria:

-Tens un desig sexual molt gran però fas una conducta distant amb les noies com si no t'interessessin.

-Satisfàs les teves necessitats sexuals amb la primera que passa o fins i tot prostitutes.

Gula:

-Després de sopar tens més gana però en comptes de menjar dolços et convences de que ja estas ple

-Encara que has sopat bé, segueixes menjant sense cap necessitat dolços.

Peresa:

-Has de fer feina però per la mandra busques una excusa o una explicació racional per poder deixar la feina per demà

-Has de fer feina però no la fas sense cap motiu especial.

Supèrbia:

-Et consideres millor que els teus amics en tots els aspectes però sempre tens una postura de falsa humilitat.

-Et veus millor que els altres i no t'esforces a dissimular-ho.

Enveja:

-Tens enveja d'un company d'equip, però enfoques la teva enveja a intentar superar-lo alhora de jugar i entrenar.

-Tens enveja del teu company d'equip i per això l'intentes perjudicar.

Avarícia:

-A un company de classe li cauen al terra 50 euros i no s'en adona, el teu primer impuls es quedar-te'ls, però el reprimeixes i se'ls retornes.

-Agafes dissimuladament els 50 euros sense que ho vegi i te'ls quedes.

Conclusions:

Els mecanismes de defensa del psicoanàlisis em semblen molt encertats, i el seu model de la ment humana també em sembla molt raonable i lògic, qualsevol pot trobar un mecanisme de defensa d'aquest tipus en algun moment de la seva vida o en la vida d'algú proper. Per això mateix em costa creure quan alguns professors em diuen que el psicoanàlisis no té utilitat pràctica, que simplement es part d'història d'aquesta ciència, m'agradaria saber si l'escola psicoanalista ha tingut algun tipus d'influència en la corrent actual de la psicologia o es manté com una escola de coneixement apart.

Tornant als mecanismes de defensa és cert que tots podem observar alguna situació amb algun d'aquests mecanismes però crec que hi ha fets o sentiments que tard o d'hora s'han d'afrontar per molt dolorosos que siguin i utilitzar aquests mecanismes per allunyar-los no pot resultar en res bo per a la persona. Potser per alguns impulsos negatius i espontanis com per exemple fer esport quan t'enfades am algú per descarregar tensions pot ser positiva l'aplicació d'aquests mecanismes però per sentiments o fets més profunds com potser els provocats per la mort d'algun familiar, tard o d'hora s'haurien d'afrontar.

També em sembla que n'hi ha alguns de més complicats que d'altres d'aplicar com poden ser la sublimació, a més depenent de com sigui de fort l'impuls pot haver-hi la possibilitat de que els mecanismes fallin

Pràctiques de fonaments de psicologia GP 4: Necessitats humanes

Introducció:

A la dècada dels anys 50 del segle XX, desencantats del model conductista de la ment imperant; i del psicoanàlisis, que tenien una visió negativa i obscura de la ment humana, alguns psicòlegs es comencen a preguntar sobre algunes accions humanes com la amabilitat, la generositat i altres elements positius.

Un dels grans exponent d'aquesta nova visió psicològica, la psicologia humanista, va ser Abraham Maslow. Maslow va presentar al ésser humà amb una tendència innata al creixement, a l'actualització i a l'autorealització, entesa l'autorealiztzació com al desenvolupament de tot el potencial personal, per Maslow “Si les persones estan en el context adequat no cal que els diguin que cal fer, fan l'adequat”.

Segons la psicologia humanista, la tasca del psicòleg és la de crear les condicions psicològiques idònies perquè ella mateixa sàpiga com solucionar els seus problemes.

La psicoteràpia tradicional pretén ajudar a les persones en els seus “punts febles”, la psicologia humanista la seva teràpia es basa en una especie de coaching per tal de potenciar els punts forts de les persones.

Maslow es va dedicar a estudiar a les persones amb qualitats positives elevades. La seva teoria proposava que com a persones ens orientem a satisfer necessitats de més bàsiques a més elevades per poder autorealitzar-nos, això o va explicar amb la seva piràmide de les necessitats.

Segons Maslow una necessitat és tot allò que si no es compleix la persona emmalalteix física o mentalment (fins i tot segons ell espiritualment). Resumint podem dir que hi ha tres tipus de comportaments per satisfer les necessitats: el comportament constructiu on la persona assoleix l'objectiu de satisfer la necessitat de forma positiva, el comportament destructiu on la persona assoleix l'objectiu de satisfer la necessitat però ho fa perjudicant a algú; i per acabar, el comportament fallit que no aconsegueix satisfer la necessitat.

Nosaltres en aquesta pràctica hem hagut de posar un exemple de cadascun d'aquests comportaments per cada una de les necessitats.

Pràctica:

-N. Fisiològiques:

C.Constructiu: Si tinc son me'n vaig a dormir d'hora per tal de poder descansar i aixecarme d'hora per anar a classe.

C.Destructiu: Me'n vaig a dormir tard i al dia següent no vaig a classe i em quedo dormint.

C.Fallit: Quedar-se despert per fer alguna cosa i com a conseqüència no descansar suficient.

-N. Seguretat:

C.Constructiu: Tenir una feina fixa que doni estabilitat.

C.Destructiu: Aconseguir una feina estable fent que acomiadin a algú.

C.Fallit: Tindre una feina amb ingressos inestables que no assegurin una previsió en els diners ni les despeses.

-N. Amor/ Pertinença:

C.Constructiu: Buscar relacions sexuals en una relació de parella estable i satisfactòria.

C.Destructiu: Per retindre una parella fer xantatge emocional.

C.Fallit: Tindre un comportament equivocat per buscar intimitat en el que els altres interpreten que solament busques relacions sexuals.

-N. Estima pròpia:

C.Constructiu: Aprovar amb nota alta per tindre el reconeixement dels pares o dels professors.

C.Destructiu: Aprovar fent trampes com copiar per tal de tindre el reconeixement.

C.Fallit: Suspendre per no haver estudiat i per tant no tindre cap mena de reconeixement.

-N. Autorealització:

C.Constructiu: Un pintor viu feliç pintant, expressant el que vol i li dona igual el que pensin els demés.

C.Destructiu: El pintor s'aïlla del món per poder pintar.

C.Fallit: No pinta per por de les opinions dels altres.

Conclusions:

Em sembla bastant interessant la idea de la piràmide de Maslow, el seu plantejament de les necessitats és molt lògica, des de la més bàsica fins a altres més elevades i la seva idea que si algú no satisfà les seves necessitats emmalalteix d'una manera o d'una altre. El primer problema que em pot plantejar aquesta escala jerarquitzada, pot ser la dificultat de definir les necessitats més abstractes com la de “moralitat” per exemple pot tindre moltes acceptacions depenent de a qui li preguntem, m'arriba a donar la sensació que es més com una vessant de filosòfica més que una ciència la inclusió d'alguns aspectes; la disparitat d'opinions al incloure alguns aspectes en una altra categoria, per algú poder autorealitzar-se seria poder trobar una parella a la qual estimar i formar una família encara que aquesta necessitat es trobi en el nivell 3, en el de amor,. Tampoc explica gaire bé el perquè una persona actua de forma destructiva per satisfer una necessitat, o falla al satisfer-la, solament planteja tres tipus d'accions envers les necessitats però no en diu perquè unes persones són capaces de satisfer-les i altres no.

La idea de la psicologia humanista de potenciar els punts forts de la ment d'una persona em sembla interessant però no crec que un psicòleg hagi de prioritzar aquest “entrenament” per sobre de l'ajuda a persones que la necessitin de veritat.

Pràctica 3 de grup petit 4 F. Psicologia: Distorsions cognitives

Pràctiques de fonaments de psicologia GP 4: Distorsions cognitives

Introducció:

El model explicatiu del conductivisme de la conducta humana on els estímuls del món que ens envolta causen invariablement una resposta i aquesta resposta té unes conseqüències (E-R-C) va entrar en crisis perquè aquest model no podia predir les intencions del individu, llavors el model cognitivista va prendre el relleu. Aquest model de la ment ampliava l'esquema dient que les estímuls del món són rebuts per l'organisme que els analitza i els processa com un ordinador i llavors dona la resposta que causa aquestes conseqüències (E-O-R-C). El nou model donava la possibilitat d'elecció de la resposta davant dels estímuls externes.

Un d'aquests psicòlegs congnitivistes, Albert Ellis, va desenvolupar la seva TREC (Teràpia Racional Emotiva conductual) amb la que intentava canviar les distorsions cognitives de les persones, que són esquemes equivocats d'interpretar els fets que generen múltiples conseqüències negatives.

Aquesta llista de distorsions cognitives va ser feta per ell mateix en un principi i posteriorment ampliada per Aaron T. Beck.

Els pensaments distorsionats poden generar una resposta inadequada amb les seves conseqüències negatives, per tant, portar a la persona a comportaments de risc o a viure insatisfactòriament.

Nosaltres en aquesta pràctica hem hagut de posar dos exemples de pensament distorsionat a la llista de les distorsions, aquesta pràctica la he realitzat amb la Maria Real Alonso i la Anna Maria Casadellà Juanhuix.

Pràctica:

1)Generalització excessiva:

-Si un home va per el carrer i un immigrant li roba generalitzarà i pensarà “tots els immigrants són uns lladres”

-Un estudiant molt exigent pot suspendre un examen i des de llavors pensarà que sempre suspendrà i no tornara a estudiar

2)Abstracció selectiva:

-Un estudiant que contesta bé gaire bé totes les preguntes s'un examen solament es fixa en les preguntes que ha fallat

-Un noi a casa s'esforça a fer totes les tasques bé, però trenca un plat per error, la novia sol es fixa en l'error que ha comès

3)Polarització:

-En un matrimoni la muller recrimina al marit que la seva actitud “sempre” és negativa

-Un nen perd una cosa a l'escola un dia, la mare li recrimina que “sempre s'oblida de tot”

4)Desqualificació d'allò positiu:

-Un estudiant aprova un examen i pensa que únicament és per sort sense reconèixer el propi merit

-Una noia rep un premi i pensa que no és merit seu sinó que no s'ha presentat ningú al certamen

5)Lectura del pensament:

-Un company no parla amb un altre perquè creu que aquest li cau malament

-Un noi cau a classe i pensa que els seus companys creuen que és un idiota

6)Endevinar el futur:

-Un noi esta enamorat d'una noia i no es declara perquè pensa que el rebutjarà

-Un home gran no vol comprar el paper de la loteria de Nadal. Pensa: “Per què gastar-se diners? És impossible que em toqui mai res...”.

7)Magnificació i minimització:

-Una noia, que sol treure bones notes, li toca fer un treball amb un noi que sol treure aprovats. Pensa això: “Amb aquest no podré treure gaire nota. Ja cal que l’espavili...”.

-Una noia s’enamora bojament d’un noi. Pensa això: “És el millor; no li veig ni un defecte...”.

8)Raonament emocional:

-Un noi s’aixeca de mal humor, cansat, sense ganes de fer res. Es baralla amb la seva mare i tot. Pensa això: “I tot just són les 9 del matí! Quin dia que m’espera...”.

-Una persona té molta por de viatjar amb avions. Pensa això: “L’avió, per molt que diguin, no és gens segur...”.

9)Etiquetar erròniament:
-Un home veu per la televisió al tele diari la noticia de que hi ha hagut un atemptat suïcida a Iraq, llavors l’home pensa ‘’tots els musulmans són uns radicals i uns terroristes’’

-Un noi li diu al seu millor amic que la seva novia li ha dit que vol passar més temps amb ell, així que ara els dos amics es veuran menys, el amic del noi pensa “aquesta noia és una manipuladora”

10)Autoinculpació:
-Dos equips de fútbol s’enfronten i a la mitat del partit un jugador ha de ser substituït perquè s’ha fet mal, l’equip del jugador lesionat perd el partit, el jugador substituït pensa “la culpa és meva perquè m’he lesionat, si hagués jugat el partit sencer haguéssim guanyat”
-En una família els pares s’estan separant i el fill petit pensa “la culpa és meva perquè sempre m’estic portant malament i els faig enfadar”

11)Personalització:
-Un noi no va a votar pel seu partit polític perquè no es troba gaire bé. Pensa: ha guanyat l'altre partit perquè jo no vaig anar a votar
-Dos companys de classe estan estudiant per un examen. Un, el company A, diu a l'altre, el B, "hauries de repassar més el tema tres". Quan surten les notes l'alumne B ha tret un 9.5 i l'A pensa:
Ha tret tant bona nota gràcies a que jo el vaig ajudar.
12)Imperatiu categòric
-Una empresa de venda de cotxes es veu obligada a tancar per la crisi.
Una empleada pensa: Si jo hagués venut més cotxes l'empresa no hauria de tancar.
-Un noi, que és fill únic, no vol decebre als seus pares, que són uns grans empresaris.
Pensa: Haig de treure tot 10 perquè sinó els meus pares passaran vergonya i em deixaran d'estimar

Conclusió:

Les distorsions cognitives no són un tipus de patologia psicològica, solament una forma equivocada de pensar, d'analitzar els fets allunyada de la realitat, parcial; qualsevol pot tindre aquest tipus de distorsions de forma més o menys recurrent al llarg de la seva vida sense patir cap malaltia mental, una de les primeres preguntes que em ve al cap és quina és la línia que transforma aquests pensaments allunyats de la realitat en una patologia. És segur que aquestes distorsions poden portar a la persona si són molt recurrents a alguna conducta de risc o alguna patologia, crec que comença a ser un fet d'interès per al psicòleg quan un d'aquests esquemes distorsionats es desenvolupa constantment i comença a interferir en la vida de la persona.

També se'm planteja el dubte de si alguna distorsió del pensament pot ésser positiva, per exemple, algú que generalitza i pensa “que li cau bé a tothom”, tractara a totes les persones amb les que es relacioni amb simpatia perquè creurà que a tothom li és agradable la seva presencia, així les seves relacions socials seran sempre bones, en el cas contrari algú que cregui que no li cau bé a ningú, no es relacionarà amb molta gent i per tant les seves relacions socials seran dolentes. Aquestes dos formes de pensar són llunyanes a la realitat i no l'interpreten realment com és, però és indubtable, que una d'aquestes és clarament beneficiosa mentres no sigui massa optimista en la seva interpretació.